Mamut | Tigre | Bou mesquer | Rinoceront llanut | Bisont | Ós | Cèrvol |
El Mamut llanut (Mammuthus primigenius)
En l’idioma finès, la paraula “mamut” significa “talp de terra”. El nom va sorgir perquè quan la gent trobava restes de mamuts, pensava que pertanyien als animes soterrànies. En realitat els mamuts van descendir dels elefants africans fa uns 3,5 milions d’anys. A causa de l’Edat de Gel i la baixada de les temperatures, els elefants van evolucionar a mamuts. El mamut era un animal molt ben adaptat al fred. El seu cos estava cobert d’una llana densa i molt llarga (que arribava a 80-100 cm.) i sota la pell tenien una gran capa de greix. Uns grans ullals corbats ajudaven a remoure la neu i buscar menjar. La trompa mòbil amb el mecanisme per premsar estil guant, li servia per arrencar l’herba i les plantes. Les dents grans i semblants a un ratllador, que canviaven sis vegades a la vida, podien mastegar l’aspre menjar vegetal, què podia arribar fins a 200 kg. d’herba al dia. La llargària dels ullals del mamut podia ser de 4,5 m. (en comparació amb la llargària dels ullals de l’elefant, que arriba “només” als 3 m.) i el seu pes arribava als 200 kg. Els mateixos mamuts pesaven fins a 6 tones i més, i la seva alçada arribava als 4 m. Els mamuts vivien uns 80 anys. Quan perdien les seves últimes dents morien de fam. Els mamuts habitaven des del sud d’Espanya fins a Amèrica. Fa aproximadament 10.000 anys els mamuts van començar a extingir-se per la reducció de territoris on podien viure, i també per les activitats humanes. A causa de la pujada de temperatures en aquell període, els mamuts van migrar cap al Nord. Els últims mamuts van desaparèixer fa 3.700 anys (al voltant del temps de la construcció de les piràmides d’Egipte). Les restes dels últims mamuts es van trobar a l’illa de Wrangler: per l’alimentació escassa estaven prims. L’home prehistòric menjava carn de mamut, cosia la roba feta de la seva pell, construïa les seves cases amb els ossos i fabricava armes de caça, així com els primers adorns amb els seus ullals.
El Tigre de dents de sabre (Smilodon)
Les troballes del paleontòleg espanyol Jorge Morales confirmen que els tigres de dents de sabre habitaven a Espanya. Uns 30 esquelets d’aquest animal trobats a 30 km. al sud de Madrid tenen l’edat de 9-10 milions d’anys. Les seves restes també van ser trobades a la Serra d’Atapuerca. A l’Edat de Gel, els tigres de dents de sabre habitaven a tot arreu excepte Austràlia i l’Antàrtida. Aquests van aparèixer fa 25 milions d’anys i van desaparèixer fa 9.000 anys, quan es van extingir els grans herbívors per la seva caça. El tret típic dels tigres de dents de sabre era uns canins superiors molt desenvolupats (fins a 18 cm. de llargària). Aquestes dents no només servien d’adorn sinó que un tigre de dents de sabre podia obrir la boca amb un angle de 120º, i amb els seus llargs canins podia causar ferides mortals. En canvi l’estructura del seu cos (una mica més curt que el del lleó però més pesat amb uns 350 kg. amb un cap gran i una cua curta) s’assemblava més a la d’un ós. Probablement els tigres de dents de sabre mataven a les seves víctimes a cops amb les seves potents urpes, i els canins li servien per trossejar la presa. Caçaven en grups i organitzaven manades com els lleons d’avui. Molts s’equivoquen quan pensen que el tigre de dents de sabre prehistòric és el predecessor dels tigres actuals.
El Bou mesquer (Ovibos moschatus)
El Bou mesquer a diferència dels altres animals de l’Edat de Gel no es va extingir i no es va transformar en una altra espècie, per això podem observar-ho en la naturalesa avui dia. El nom de Bou mesquer ve de l’olor que emana de les seves glàndules, especialment en l’època de zel. A Euràsia, els últims bous mesquers salvatges van ser exterminats fa uns 200 anys. Aquests animals poden arribar a 1,5 m. d’alçada en creu, fins a 2,5 m. de llargària i un pes de fins 300 kg. Són animals robusts, amb cames curtes, coberts de llana llarga i densa de color castany fosc. Els bous mesquers tenen un coll curt i ample. La cua s’amaga entre la llana, les banyes encorbades són molt prominents juntament amb el cap. Aquests artiodàctils formen manades (de 20 a 30 caps), mengen liquen, molsa i herba. El Bou mesquer s’assembla a un bou només en la seva aparença. En realitat és un parent proper de les ovelles i els carners. En temperatures fredes, el bous mesquers s’enganxaven uns amb els altres formant un “quadre”. La mateixa formació s’utilitzava per protegir-se dels enemics, amb els animals joves dintre del cercle i les banyes baixades. D’aquesta manera el remat estava segur. Els romans utilitzaven aquesta formació en la tàctica militar, utilitzant el “quadre” de soldats en els camps de batalla. Per a no perdre la calor, els bous mesquers gairebé no defecaven, i no bevien aigua. Per Ells, la neu substituïa al líquid. Així tota la humitat es quedava a l’organisme. El fet de que els homes prehistòrics s’interessaven pels bous mesquers queda demostrat en les obres d’art com les imatges de la cova d’Altamira i les escultures molt naturalistes trobades en el campament antic d’Atapuerca. Avui dia, els bous mesquers habiten a Groenlàndia i a les illes de l’arxipèlag àrtic canadenc. També van ser introduïts a l’arxipèlag Svalbard i a Alaska.
El Rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis)
Les banyes del rinoceront són fòssils molt rars, però el Museu del Mamut de Barcelona disposa d’alguns exemplars. Els estudis van confirmar que la banya nasal del rinoceront era plana. La part frontal d’algunes banyes està desgastada, resultat de l’escombrament de la neu amb els moviments rotatoris del cap. Aquesta instal·lació semblant a una recol·lectora, composta de dalla i de pala quadrada, era necessària perquè els habitants de les latituds polars i subàrtiques poguessin aconseguir farratge gran part de l’any. Els seus parents tropicals no tenen aquest problema i per això les seves banyes són arrodonides i no tenen desgast. El os nasal del Rinoceront llanut, a diferència dels seus parents contemporanis, s’ossificava per complert. La banya pesava bastant i li mancava un suport complementari. A això també hi contribuïa una part occipital del crani molt desenvolupada, que servia de lloc addicional per fixar el potent sistema muscular. També tenia una segona banya d’una mides més petita. És clar que l’animal no podia tocar el terra amb aquesta banya però podia utilitzar-la per aturar els atacs de l’enemic com si fos la guarnició d’una espasa. Un exemple de tal enfrontament dels rinoceronts llanuts està gravat a la paret de la cova de Chauvet al sud de França. La banya del Rinoceront llanut està feta de queratina, com els pèls, per això no es troba entre els fòssils, però en les condicions de congelació permanent van guardar-se alguns enterrats en el gel. Els nostres avantpassats van trobar rinoceronts antics, els van caçar i van deixar les seves imatges en les parets de les coves de França i Espanya. El pes d’aquests gegants, originaris de l’Índia, arribava a les 4 tones, amb 2 m. d’alçada en creu, i fins a 3,8 m. de llargària. A l’Edat de Gel (fa 50.000-120.000 anys) habitaven els vasts territoris des dels Pirineus fins a la Península de Chukchi.
El Bisó estepari (Bison priscus)
Avui en dia quan parlem del Bisó imaginem abans de tot les grans planes del Nou Continent. Però l’espècie dels bous més grans de la nostra època venen del sud d’Àsia, d’on van sorgir ara fa un milió d’anys. Fa uns 700.000 anys els bisons van arribar a Europa, i fa 500.000 anys a Amèrica del Nord. Actualment existeixen algunes espècies properes a aquest gènere. Els animals més grans tenen fins a 2 m. d’alçada en creu i fins a 3 m. de llargària, així com un pes màxim d’1,5 tones. A la vegada, el pes del seu predecessor (el Bisó estepari o àrtic) arribava a les 2,5 tones i l’envergadura de les banyes fins a 1,8 m. Quatre persones podien seure sobre les seves banyes! Existeixen magnífics retrats d’aquests robusts bous en la Cova d’Altamira, i en l’any 1.979 a Alaska els miners de l’or van trobar una mòmia de bisó que va ser anomenat “el guapetón azul”. Li van anomenar “azul” perquè tot el cos d’aquest animal de 8-9 anys estava cobert amb mineral de color similar al blau. A més dels detalls anatòmics, els científics van aconseguir reconstruir els últims dies de la vida d’aquest jove bisó. El seu morro guardava vestigis de les mandíbules del lleó africà (una de les dents, fins i tot es va trencar i es va quedar en el crani), en el seu coll marques de les arpes, i a la part posterior de la seva pell conservava les esgarrapades fetes per un altre lleó. La imatge reconstruïda de la batalla s’assembla a una escena de caça de lleones africanes d’avui: una d’elles ataca per l’espatlla i intenta abatre la presa, i l’altra apreta les mandíbules en el coll de la víctima per escanyar-la. “El guapetón azul” va guanyar la batalla, però va morir per les ferides quan es va despenyar en el pantà salvant-se dels perseguidors. Això va succeir ara fa 36.000 anys. Avui dia els bisons habiten dos continents: el Bisó europeu a Europa i el Bisó americà a Amèrica. Els bisons són parents dels bous (el bou va evolucionar de l’ur/toro salvatge), però és un parentesc llunyà.
L’Ós cavernari (Ursus (Spelearctos) spelaeus)
L’ós cavernari o l’ós de les cavernes està considerat entre els carnívors més grans de l’Edat de Gel: la seva llargària arribava a 4 m. i el seu pes màxim era de 800-900 kg. Només el cap de l’ós era de mig metre de llargària i es pot contemplar al Museu del Mamut de Barcelona. Però l’ós cavernari no era feroç, al contrari, era un gegant herbívor tranquil i lent. S’alimentava de baies i arrels i només la fam podia fer que ataqués a un animal o a un home. Normalment aquests animals es van establir en les cavernes pel somni hivernal, d’això ve el seu nom. A l’ós lent el caçaven ja els homes de Neandertal fa 80.000 anys. L’home matava l’ós per ocupar la seva llar; la carn i el greix eren profitoses i nutritives i la pell servia de roba i de llit. El gegant cavernari no tenia res per defensar-se de la gent armada amb llances afilades i foc. Aquesta espècie no és la predecessora dels óssos bruns i blancs d’avui. Els óssos cavernaris habitaven a tota Europa i el descobriment de les seves restes a Espanya es normal. Els óssos cavernaris van desaparèixer no per culpa dels cataclismes naturals, sinó degut a la gent prehistòrica que pretenia les seves cavernes.
L’ant (Alces alces)
Fa poc temps vivia a la Terra un cérvol impressionant. Amb la seva alçada de fins a 3 m. i unes banyes magnífiques, les més grans de les que existien, amb una envergadura de 3-4 m. i un pes de 38 kg. En comparació, els cérvols d’avui tenen banyes que pesen 18 kg. i una envergadura que no supera el metre i mig. Per la seva mida, a aquest cérvol antic s’anomena cérvol gegant (Megaloceros). Amb el pas del temps, la grandària de les banyes creixia i les seves puntes cada vegada s’assemblaven més a una pala. De mica en mica augmentava el nombre de ramificacions. El cérvol gegant preferia pastar en les vastes esplanades cobertes d’herba i matolls, i evitava els boscos, on les seves grans banyes li posaven obstacles. Però a llocs pantanosos els cérvols es movien amb rapidesa i facilitat gràcies als seus amples cascs. Els cérvols gegants vivien en la mateixa època que l’home antic, però els humans gairebé els caçaven. Esquelets sencers de cérvols sovint es troben en els pantans, i en la seva majoria són de mascles. Els cérvols anaven a l’aiguader i s’enfonsaven en el forat pantanós. Els mascles pesats no aconseguien alliberar-se del pantà. Així les banyes, símbol del gènere, de la força i del vigor de l’animal li portaven a la seva mort. El parent del cérvol gegant és l’ant, amb una envergadura de 2 m. i un pes de 35 kg. Els ants muden les banyes cada tardor però els hi creixen una altra vegada fins a la primavera augmentant 2,5 cm. cada dia.
Cavall Equus stenonis (Equus lenensis)
El cavall Equus stenonis va ser una espècie de cavall antic molt difosa a Europa ara fa un milió d’anys. La història del cavall té 60 milions d’anys. Havia passat molt temps abans que el cavall de cinc dits i de la grandària d’una guineu evolucionés en un tarpan europeu. Segons les restes fòssils, fa 10.000 anys (a finals de l’Edat de Gel) a Europa, van pastar milions de cavalls. Tots ells d’una sola espècie anomenada cavall salvatge. El canvi climàtic i la substitució de les estepes pels boscos van reduir la seva quantitat d’una manera considerable, també els caçaven els caçadors prehistòrics. A Europa el cavall salvatge desaparèixer ja fa 4.000 anys, però fins fa poc temps encara existien en la naturalesa dos de les seves subespècies: el tarpan i el cavall de Przewalski.
Els seus parents més propers són ara les zebres, els ases I els onagres. En el territori d’Espanya es van trobar centenars de milers de restes fòssils, amb esquelets complets de cavalls antics. La gent prehistòrica ens va deixar moltes imatges rupestres d’aquests animals.
