L’evolució de la Terra

La història de la Terra, que compta amb uns 6 mil milions d’anys, i de la vida a la Terra que existeix des de fa uns 4 mil milions d’anys, s’assembla a una espiral on cada volta, d’alguna manera, repeteix l’anterior. Desprès de les èpoques de clima càlid venen els períodes glacials; l’oceà cobreix gairebé tota la Terra ferma només per retrocedir desprès; els continents s’uneixen en un supercontinent que a la seva vegada està dividit en parts. L’evolució dels éssers vius segueix ininterrompuda: fa 3 mil milions d’anys només els bacteris habitaven la Terra. Amb el temps van aparèixer les algues i plantes. Després els animals unicel·lulars i pluricel·lulars. Els boscos i la vegetació van cobrir la Terra. Els dinosaures van substituir als amfibis i a la vegada van ser substituïts pels mamífers. I ja en l’última època glacial va arribar el temps del mamut i del Homo sapiens. Molt de l’èxit de la nostra evolució és gràcies al mamut i a altres grans mamífers de l’època. Aquesta és la història que ens explica l’exposició del Museu.

L’Edat de gel

La Terra ha experimentat un refredament progressiu durant els últims dos mil milions d'anys. La seva superfície ha passat per èpoques més càlides i altres més fredes, succeint-se de manera cíclica encara que les “càlides” ho són cada vegada menys. Aquest procés s'ha accelerat durant els últims 30 milions d'anys a mesura que el contingut de diòxid de carboni ha anat descendint. Gràcies a això, animals com els mamífers i aus, que són capaces de mantenir la seva temperatura corporal constant malgrat les condicions exteriors, han tingut un gran avantatge. I entre les plantes van començar a dominar aquelles que no van dependre del volum de diòxid de carboni en l'atmosfera com les herbes, cactus i alguns arbustos.

Aquest grup d'animals i plantes van formar el més perfecte dels ecosistemes terrestres, el de les estepes (sabanes, prades, pampes i “tundro-estepes”). Amb l'inici de l'última glaciació fa uns 3,5 milions d'anys (i que de fet encara no ha finalitzat), les noves espècies de mamífers es van adaptar a períodes més llargs amb la terra coberta de neu, que limita el desplaçament a la recerca de menjar com a herba dura i fibrosa. Els mamuts utilitzaven els ullals com a pala de neu, els rinoceronts llanuts les banyes davanteres, i els cavalls i bous les peülles.

D'aquesta manera es va formar una sorprenent “fauna de mamut” que va poblar l'hemisferi nord. Curiosament el nord-est de Sibèria (d'on provenen la majoria de les mostres del Museu) i la Península Ibèrica, van ser similars ja que tots dos es van lliurar de la capa de gel sòlid, però les glaceres de muntanya van ocupar vastes zones separades per profundes valls fluvials. Si gràcies al permafrost, el nord-est de Sibèria conserva les restes d'una gran varietat d'animals incloent mòmies i esquelets complets, la Península Ibèrica és famosa principalment per les magnífiques pintures rupestres d'aquests mateixos animals. Recentment, aquí ha augmentat considerablement la llista d'interessants troballes d'esquelets.

Catalunya, terra de mamuts

Espanya està entre els països on els científics troben més restes de la fauna dels mamuts (és a dir, dels mateixos mamuts i dels animals que vivien al mateix temps que ells). El punt situat més al sud d’aquests descobriments se situa a prop de la ciutat d’El Padul (província de Granada), on els paleontòlegs van trobar les restes de quatre mamuts adults (32-36.000 anys d’edat).

Aquest descobriment va demostrar que en aquella època els mamuts havien arribat als cims de Sierra Nevada coberts de neu. A l’any 2.008, a prop de la ciutat de Viladecans (no molt lluny de Barcelona), es van trobar 400 restes d’animals que pertanyien a la fauna dels mamuts. El més interessant és que aquests animals no van arribar salvant-se de la glacera, sinó que habitaven d’una manera permanent.

L’Home prehistòric

Els éssers humans van arribar a la Península Ibèrica ara fa 500.000 anys. Espanya és el bressol de la humanitat en el continent europeu. Els campaments dels homes de Neandertal a Gibraltar van aparèixer ara fa 35.000 anys. Els vestigis més antics de les seves activitats van ser trobats en el campament de Torralba (província de Sòria): calaveres de mamuts, ossos de rinoceronts, cavalls antics i altres animals de l’època. Fa 15.000 anys en el territori de la Catalunya actual existia la cultura Magdaleniense. Els caçadors d’aquesta cultura van deixar en les parets de les coves imatges dels animals que caçaven: bisons, mamuts, rinoceronts, cavalls, óssos. Aquests gravaven les imatges amb pedres aïllades i les pintaven amb tints minerals. Els més coneguts són les imatges de la cova d’Altamira a prop de Santander: En aquesta cova les obres mestres de l’art prehistòric es van trobar per primera vegada.

Les coves d’Espanya: El tresor del Món

Quan el naturalista espanyol Marcelino Sanz de Sautuola amb la seva filla de 8 anys Maria van trobar les famoses imatges de la Cova cantàbrica d’Altamira, els arqueòlegs experimentats no els hi van donar molta importància. Només 14 anys després de la mort del descobridor, un dels detractors, Emile Cartailhac va demanar públicament en l’article “La grotte d’Altamira, Espagne: Mea culpa d’un sceptique”, publicat a la revista “L’Antropologie”. Més tard, Cartailhac va arribar a ser un expert en l’art rupestre. Les mencions més antigues de la pintura rupestre (les de Miguel Cervantes a “Don Quijote” al 1.615, i de Lope de Vega a “Las Batuecas del Duque de Alba”) simplement van ser ignorades. Els escriptors, amb fantasia no semblaven ser una font segura. Avui dia s’han descobert més de 300 coves amb llenços rupestres, principalment al Nord d’Espanya i al Sud de França. I és curiós que tots els dibuixos paleolítics des dels Urals fins a la serralada Cantàbrica pertanyen a la mateixa “escola artística”. El que és interessant no és la coincidència de subjectes i imatges d’animals particulars com mamuts, rinoceronts llanuts, bisons, cavalls, cérvols les figures abstractes: trapezis, rombes, reixetes. Les imatges dels animals no són una simple pintura o gravat.

Aquests dibuixos són normalment tridimensionals i volumètrics: fets conforme el relleu natural de la superfície. Les esquerdes, fissures i sortints, formen les parts importants de la imatge i els múltiples contorns que es repeteixen creen la il·lusió del moviment d’un animal. Amb el foc viu (foc de foguera o de torxa) tot el llenç gran, que sovint ocupava no només les parets, sino també el sostre de la cova, revivia adquirint moviment. Finalment, a les imatges rupestres gairebé no apareix la imatge humana, malgrat que els animals eren pintats amb una precisió sorprenent: a l’actualitat aquestes imatges s’utilitzen per a la reconstrucció científica de les espècies extingides. La disposició de les pintures estava molt vinculada a l’acústica cova: els llenços sempre se situen en els llocs on neix el ressò, i el soroll dels passos d’un home es transforma en el pastor del remat sencer.

A més, les coves d’Espanya són les cròniques detallades de la història de la humanitat, que ens permet observar com les espècies substituïen unes a les altres.

El mamut i l’home

La discussió científica referent al motiu de l’extermini dels mamuts (el canvi climàtic o l’ésser humà) ja fa dècades que existeix. Matemàtics espanyols van aconseguir diferenciar aquests factors. Segons els seus estudis, els éssers humans van ser la causa final de l’extermini dels mamuts. Fa molt temps, els paleontòlegs van demostrar que els mamuts van sobreviure a més d’una època de escalfament, cada cop les condicions de l’ambient on podien viure empitjoraven considerablement, però la seva població es recuperava desprès de milers o desenes de milers d’anys. L’únic factor que destaca en l’últim episodi és l’aparició de l’ésser humà. Fa 126 mil anys, els mamuts van viure un temps molt difícil: llavors, el escalfament els va traslladar a les àrees subàrtiques, però els animals van sobreviure a la calor desconeguda. Però ara fa 6 mil anys (amb un escalfament moderat) els mamuts es van trobar no només amb la manca de territori sino també amb caçadors despietats a la vegada que enginyosos del gènere Homo, espècie sapiens. Els càlculs dels científics espanyols van demostrar que era suficient que cada persona mengés un mamut cada tres anys perquè l’espècie s’extingís. De tota manera, els humans van complir la seva tasca.